El tema de l’article d’esta setmana pren cos en el transcurs d’una conversa intranscendent de diumenge al camp de futbol de Malilla. El meu interlocutor fa una breu referència als germans Salomón i Federico Obama, aquelles perles equatoguineanes de portentós físic que impulsaren l’aleví de l’Atlètic de Madrid a la victòria en el torneig de Brunete en 2012. Automàticament, com si d’un bumerang es tractara, retorna a la meua memòria una col·lecció de noms de velles promeses, aparcats als trasters de l’oblit: Edgar Caseiro, Luc Mbeng, Nikon Jevtic, Ferhat Cogalan.
Malgrat les seues diferències, que de seguida detallarem, els quatre noms apuntats presenten alguns punts en comú: el primer, la seua pertinença a les categories inferiors del València CF, on arribaren entre 1999 i 2013; la segona, la seua consideració per part dels tècnics del club de Mestalla -i també pels mitjans de comunicació locals- com a diamants en brut i futures estreles de l’equip blanc; la tercera, la curta trajectòria al València: només Caseiro arribaria a debutar amb el primer equip, encara que en partits amistosos; la quarta i última, la tortuosa carrera futbolística dels quatre, repleta de parades en clubs de divers pelatge i molt lluny de l’aristocràcia del futbol mundial de la qual aspiraven a formar part. Una realitat que evidencia que no sempre les grans promeses acaben complint les expectatives generades.
Edgar Caseiro i Luc Mbeng, els dos primers integrants d’esta particular llista, foren incorporats pel València en 1999 com a part d’una política d’adquisició de talents adolescents. Caseiro, davanter de la selecció juvenil portuguesa, arribà procedent del Benfica després d’una gestió de l’agent José Luis Tamargo que motivà que el club lisboeta apartara el futbolista de la dinàmica de grup durant mig any; Mbeng, central amb un físic privilegiat, ho feu del Doula camerunés en una operació en la qual figuraven altres dos compatriotes: Komol i Achille Emaná, futur jugador del Betis. En un exemple de practicisme, el València els cedí immediatament a dos entitats amb les quals mantenia excel·lents relacions: buscà lloc per a Caseiro al Còrdova de Manuel Palma i envià Mbeng al Vila-real. Però cap dels dos arribà a quallar. El portugués només jugà trenta-cinc minuts en Segona Divisió i, descartat per Pepe Escalante, acabaria la temporada al Felgueiras; l’africà ni tan sols completà la pretemporada amb el conjunt groguet. Després d’unes quantes sessions d’entrenament, Joaquín Caparrós considerà que no donava el nivell per al futbol professional, així que el saguer retornà a Paterna. Mbeng acabaria sent cedit al Puig, de la Regional Preferent, primer, i al Pau FC francés, després.
Fou l’inici d’un pintoresc camí per als dos, que els portaria molt lluny del futbol de primer nivell. Caseiro, lligat al València per contracte durant un lustre, alternà cessions a clubs del seu país (Rio Ave, Leixões) amb estades al filial. En 2003, conscient que mai arribaria al primer equip de Mestalla, retornà a Portugal, on jugà en el Maia i el Padroense. Retirat en 2005, amb a penes 25 anys, en 2013 protagonitzà un curiós revival en signar per l’Atert Bissen de Luxemburg. En quant a Mbeng, milità un parell de temporades al València B abans de iniciar una carrera poc cridanera: SM Caen; París FC, l’Ilysiakos grec, l’AS Béziers i, finalment, el Stade Bordelais, on es retirà en 2011.
La gran diferència entre Caseiro i Mbeng i Jevtic i Cogalan radica en la seua edat: els dos últims eren encara uns xiquets quan signaren contracte amb el València. Amb Nikon, senyalat pels mitjans de comunicació de mitja Europa com un futbolista excepcional -i sobrenomenat «el Ronaldinho serbi» o «El Maestro»-, el València fou actor principal en l’experiment familiar de creació d’un futbolista d’elit. Els Jevtic, convençuts de les excepcionals condicions del seu fill, mogueren el xiquet per mitja Europa -West Ham, Austria Viena, València, Schalke 04-, fent-lo renunciar a una vida estàndard. Sempre acompanyat pel seu germà major, Nestor, Nikon passà dos anys al València, on la seua estampa es feu popular entre els aficionats que acudien a la ciutat esportiva. Després de la seua controvertida eixida del club, en 2006, en direcció al Schalke, la carrera de Nikon no parà de declinar: jugà en una desena d’equips de segona fila d’Àustria, Polònia, Hongria o Sèrbia i acabà retirant-se als 23 anys.
Per la seua banda, Ferhat, l’únic futbolista del llistat que continua en actiu, arribà al València en 2013, amb onze anys, procedent de l’Olympique Grande-Synthe francés després d’un fallit fitxatge pel FC Barcelona. La seua magnífica actuació en el torneig aleví d’Arona no passà desapercebuda i el situà com una de les joies de l’Acadèmia valencianista, on anà complint etapes durant la segona dècada del segle. Però un lustre després de la seua arribada a Paterna, com a conseqüència d’un desencontre amb Mateu Alemany i Pablo Longoria motivat pels termes de la seua renovació, decidí posar rumb al Lille, que abonà al València 120000 euros en concepte de drets de formació. Semblava un pas endavant, però en realitat suposà tot el contrari. L’habilidós centrecampista no passà del segon conjunt del Lille, enquadrat en el quart nivell del futbol francés. En 2022, després d’un any en blanc, signà pel Pau B, situat en una categoria inferior al seu anterior equip. Des de 2024 milita al modest Yeni Mersin İdmanyurdu de la Tercera Divisió turca.
Imatge de portada: Ferhat Cogalan @ Lille OSC
