Fins a fa a penes un quart de segle, la pràctica totalitat de la producció bibliogràfica relacionada amb el València CF es movia entre dos productes complementaris, escrits, amb caràcter general, pels mateixos autors: per un costat, els clàssics manuals històrics, publicats amb motiu d’algun aniversari o efemèride destacats, i, per altre, les inevitables cròniques periodístiques d’urgència, vinculades als èxits esportius del club i materialitzades en llibrets de gran acceptació popular. La potència literària de Mestalla i el València, però, a penes havia sigut assajada per alguns escriptors: entre el pioner Francesc Carreres (El cavaller del dubte, aparegut en 1933) i l’orfebre Manuel Vicent (Tranvía a la Malvarrosa, la primera edició del qual va vore la llum en 1996), el valencianisme il·lustrat només podia presumir d’alguns reflexos narratius: l’enigmàtica ombra de Pablo Muga en El crimen del pasaje Sogueros, de Manuel Bonell (1932); les breus pàgines dedicades a l’onze de Cubells i Montes en Campo abierto, de Max Aub (1951); les vigoroses (i apassionades) cròniques del València de Solsona i Kempes a càrrec de Rafael Brines en El País. I parem de contar.
A partir de 2000, els lletraferits amb seient a l’avinguda de Suècia iniciaren l’ardu camí de la fixació en la literatura de l’ambient, el color i els sons de Mestalla, com també dels records i les vivències pròpies o les existències imaginades: els volums col·lectius Once titulares i Relatos de Mestalla (2000) obriren foc, amb dos desenes d’autors desitjosos d’explorar les possibilitats i els límits del text narratiu amb el València com a objecte literari. En paral·lel, autors consagrats com Ferran Torrent, Rafael Chirbes o Carlos Marzal ficaren el seu granet d’arena per tal d’acabar de concretar el maridatge entre el club de Mestalla i les lletres. L’espenta definitiva, però, la proporcionà la sublim La balada del Bar Torino, de Rafa Lahuerta (2014), un dels dos únics autors (amb Paco Lloret) presents en les antologies citades més amunt. Del seu magnífic llibre només cal dir, a estes alçades, que comportà per al València, la seua afició i els aspirants a literaturitzar el nostre futbol, el mateix que Fever pitch, de Nick Hornby (1992), havia suposat per als seguidors de l’Arsenal i l’esport anglés.
En les coordenades marcades per la brúixola literària (i vital) de Lahuerta podem situar la més recent de les addicions a la ja nombrosa biblioteca del club blanc: el volum Mestalla, estribillo de nuestras vidas, escrit i autoeditat per l’irreductible aficionat valencianista José Carlos Fernández Haba (València, 1972). Precedit pels pròlegs de Paco Lloret i Santiago Cañizares, el text de Fernández és, ni més ni menys, una bella i llarga carta d’amor a Mestalla (i al València), que l’escriptor redacta amb una prosa agradable, de lectura còmoda i addictiva. El volum abarca quaranta anys de vida del seu autor a l’ombra de Mestalla, entre les tenebres del 86 i l’abisme de l’era de Meriton. El relat autobiogràfic, sincer i emotiu, s’inicia amb una història atípica: la del xiquet sense arrels futbolístiques que s’aproxima al València captivat, com el protagonista de la cançó d’Andrés Calamaro i Marcelo Scornik, per la inmensitat d’un gegant: el col·liseu alçat per Francisco Almenar en 1923. A partir d’esta premisa, Fernández relata nombroses i impagables anècdotes que rememoren la història d’un futbol ja perdut, el dels huitanta i noranta, i ens transporten als vells dies de glòria valencianista, abruptament finiquitats a partir de 2004 per la inèpcia de gestors futbolístics i governants polítics.
Però «Mestalla, estribillo de nuestras vidas» no s’esgota en el record de la particular âge d’or del València. Tot el contrari: explora amb enginy i gràcia el paisanatge de Mestalla i els seus afluents; reivindica la qualitat humana i el compromís d’alguns actors (protagonistes i secundaris) de la història del club blanc; dibuixa amb precisió el paisatge mític dels valencianistes, el «bendito campo con nombre de acequia»; i és contundent en la denúncia als destructors del València i les seues malifetes. Per tot açò, la lectura del llibre José Carlos Fernández suposa una injecció de fe i orgull en temps foscos. I un antídot contra l’espectacle de cartó-pedra en què, malauradament, està mudant la nostra gran passió.
