Una dolorosa absència

En la primavera de 1950, Vicent Seguí García era, sense dubte, un dels millors i més desequilibrants davanters del futbol espanyol. L’encara joveníssim futbolista, de vint-i-dos anys d’edat, portava tres temporades rendint a un nivell òptim des de la seua irrupció definitiva en el primer equip del València en desembre de 1947. De fet, el veloç extrem, descobert per “Rino” i foguejat en el Cuenca, primer, i el Mestalla, després, estava marcant eixe any registres ben significatius: en el campionat de lliga 49/50 acabaria aconseguint 13 gols en 22 partits, no massa lluny de monstres com Zarra, Igoa, Pahíño o César.

Com era d’esperar, les magnífiques prestacions de Seguí cridaren l’atenció de Guillermo Eizaguirre i Benito Díaz, responsables de la confecció de la selecció que hauria de disputar, a l’estiu, el campionat del món al Brasil. El 23 de febrer de 1950, el davanter participà a l’estadi de Les Corts en una primera prova: un combinat catalano-valencià amb nodrida presència de jugadors del club blanc (a banda del nostre protagonista, Ignacio Eizaguirre, Vicent Asensi, Tonico Puchades i Silvestre Igoa) s’enfrontà al popular San Lorenzo de Almagro. Tot i un inici titubejant, Seguí acabà rendint a bon nivell i aportant el seu joc vertical i elèctric a l’equip. Satisfets per la seua contribució, Eizaguirre i Díaz el tingueren en compte per al següent assaig, esta volta ja preparat com un compromís de la selecció espanyola: el doble enfrontament contra Portugal de l’abril de 1950

D’acord amb els testimonis de l’època, la major part dels jugadors triats pel tàndem Eizaguirre-Díaz per a estos partits arribaren a la concentració d’El Escorial esgotats per l’exigent temporada i en una condició física francament millorable. Seguí era un d’ells. Així, tot i haver-se desplaçat a Madrid, no va poder debutar amb la selecció i va haver de contentar-se amb alinear-se en un partit d’entrenament amb els teòrics suplents contra el Rayo Vallecano, llavors en Tercera Divisió, el 5 d’abril a l’estadi Metropolitano.

Passaren les setmanes i l’estat físic de Seguí, sobrecarregat de partits al València per la seua condició de jugador de referència, no millorava. A començaments de maig, una contusió en el turmell impedí el seu concurs en el partit d’anada dels quarts de final de Copa a Santander. Tot i no estar completament recuperat, comparegué en la tornada, marcà dos gols i donà una assistència. Però va ser un miratge: en les semifinals, contra l’Athletic, es va fer palesa la seua dolenta forma. “Seguí, en malas condiciones físicas”, escrivia el cronista Tristán a “Jornada” el 22 de maig, “no llegaba a pelotas en que llevaba ventaja”. En el partit de tornada, el recordat 6-3 de Mestalla, tingué a les seues botes la classificació per a la final, però, incomprensiblement, marrà el tir.

El 30 de maig, després de l’eliminació del València de la Copa, Seguí s’incorporà a la concentració definitiva de la selecció espanyola a El Escorial amb, de nou, els seus companys Eizaguirre, Asensi, Puchades i Igoa. El 8 de juny jugà com a extrem esquerre del teòric equip titular un partit contra el famós Hungaria de Ferdinand Daucik i Lazlo Kubala, però la seua condició física va fer que estiguera, en paraules de la premsa madrilenya, “francamente flojo”. Tot i així, totes les travesses el consideraven, sense dubte, un dels vint-i-dos elegits per a viatjar al Brasil.

Per això, quan el 15 de juny Guillermo Eizaguirre donà el llistat definitiu de seleccionats, l’absència de Seguí va caure com un plom: el davanter havia sigut finalment descartat en companyia de Calvet, Muñoz i Arza, deixant a la selecció amb un únic extrem esquerre: Gainza. Eizaguirre, qui havia decidit incloure a la llista definitiva futbolistes no presents a la concentració, justificà la seua decisió amb una taxant afirmació, recollida per Martialay: “Mi deber es elegir a los hombres que se encuentran en mejor momento”. Un dia després, Seguí emprenia el dolorós i trist camí de tornada a València.