Cada volta que algú anuncia una reforma per a millorar i modernitzar alguna instal·lació deportiva que havia sobreviscut al mal gust, em pose a tremolar i me’n recorde dels banys del balneari de Les Arenes, en la platja de València, que fins a la seua demolició i construcció del nou hotel l’any 2002, estaven com els originals de 1898. Fusta tallada, nàcar, cristalls gravata, porcellana, paviment hidràulic… Al remat tot acabà en els containers de l’enderroc, per a entronar el gust-Saddam i tot allò que vingué en acabant: paviments i columnes de marbre, parets nuetes, il·luminació de led… Trobe que, d’entre els pobles europeus, els valencians som especialment arreus –per no dir coents– quan es tracta d’estes qüestions.
Les Arenes, en els anys 20
Massa a sovint darrere de les noves decisions que prenen arquitectes, urbanistes i decoradors subjau la simplicitat –o minimalisme, eixe terme tan gastat–, però no com una decisió estètica, sinó com una solució, en el fons, més econòmica i, per tant, més senzilla d’executar. Massa voltes, senzillament, no es poden fer coses habituals a penes feia vint anys perquè no queda qui les faça i, si se’n troba, cobra un preu altíssim. Efectivament, s’han perdut molts oficis tradicionals i, en la transformació, s’han simplificat i estandarditzat les tasques, perdent la singularitat. Per posar un exemple: on hi havia un fuster, capaç de fer qualsevol cosa allà on la fusta s’ensenyoria, ara hi ha muntadors de cuines amb taulers de melamina, i gràcies si no deixen les portes desajustades.
En els estadis moderns passa alguna cosa semblant. Com ja vaig deixar per escrit, soc un ferm defensor de la pervivència de Mestalla, però és que és just açò de l’estadi del València és allò que estan fent tots els clubs: renunciar a la singularitat per a fer camps estàndard que se semblen tots els uns als altres, deixant de costat el geni arquitectònic, la singularitat, la personalitat, la identitat. El Llevant, per exemple, perdé les històriques banderes dels equips que competien i que estaven omnipresents des de 1969, amb la instal·lació de la coberta. L’icònic Mos del Fotut, a més, el volen reconvertir en un restaurant amb vista a l’estadi. Ja que l’horrorosa membrana en forma de tortada de boda va destruir la històrica perspectiva aèria dissenyada per Juan José Estellés quan pensà i inaugurà l’estadi en 1969, podia haver-se trobat una solució imaginativa per a preservar les banderes. Ja abans de la coberta de merengue es renuncià a la grada blaugrana per una alternativa monocroma que redefiní el blau (només el blau) com a color de la llar del llevantinisme.
Tot és discutible i cascú té una opinió, sobretot quant a gusts, però cal demanar –quan no exigir– un cert respecte pel treball d’aquells bons professionals que construïren les nostres ciutats (i amb elles, els nostres estadis de futbol) en un temps en el qual conéixer a fons un ofici tenia una vàlua.
La genialitat de les torres helicoidals del Giuseppe Meazza, amb la il·lusió òptica que giren a mesura que avança la gent, idea de Giancarlo Ragazzi, serà demolida, juntament amb la resta de l’estadi, per a fer-ne dos, en sengles emplaçaments, un per al Milan i un altre per a l’Inter.
Segurament, si Goerlich tornara a nàixer hui no podria construir la Casa Valls del Cabanyal, on se signà en el 39 la fusió de Llevant FC i Gimnàstic. No trobaria els obrers ni els professionals capaços per a fer-la. Ni existirien tantes altres coses. Potser el món del futbol estan canviant per a convertir-se en una cosa que no té res a vore amb allò que tant amàvem.
Edifici Valls (1935-1941), en Reina 56
Foto portada: el Mos del Fotut, de l’estadi del Llevant, durant la construcció del Nou Estadi.
