Fa un parell de setmanes escriguí en La Vanguardia sobre La patria lejana de la infancia. És també el moment en què, probablement, vivim amb més intensitat la il·lusió pel futbol. Tots tenim un partit climàtic en eixa època de les nostres vides, o uns quants.
Onze anys. 21 de desembre de 1980. Castàlia.
Faltaven uns dies per a Nadal. Anàrem a Castelló amb el 850 de mon pare i amb altres cotxades de la Penya el Polp a buscar el nostre regal: la victòria en casa del líder que ens aupava a la part alta de la taula. Aquell dia Pachín alinea a: Barrie; Lorant, Ferreira, Agustín, Varo, Óscar; Garrido, Latorre; Pousada, Eulate i Campuzano.
Els tenia a tots en l’equip de botons, la Play Station del nostre temps, i, a més, recreava partits i competicions amb daus. En estiu, fins i tot, editava els meus propis Don Balón Extra Lliga on els nostres eren els grans protagonistes. Vore’ls botar a l’herba era quasi una epifania. Guanyar contra els albinegres alimentava l’anhel etern de tornar a Primera i reviscolava l’esperança en què tot allò que havíem sentit dels més majors era cert, que el podíem estar entre els més grans, com quan els Invencibles. Com en el 35, en el 37, en el 63.
Jorge Barrie era elegant, gran, poderós per alt, pura escola basca de porters. Tirà arrels en València, després de sis temporades i estigué en els actes de l’exposició De gats i palmeres en la Beneficència. Continuava fi i espigat. “Estàs per a tornar a posar-te el suèter verd, amb aquelles solapes negres enormes”, li comentí. Riguérem feliços. De Lorant recorde els rulls i els tirs de falta des de la frontal, secs, durs, pegats a la soca del pal, imparables. Des que vaig vore jugar a Agustín el 4 és un dels meus números favorits. Era pura elegància, eixint amb el baló des de darrere, distribuïnt-lo, repartint joc. Sospite que Guardiola deprengué a moure-la fixant-se en Agustín. En aquell equip començava Vicent Latorre, que seria l’etern capità dels 80, una dècada de blaugrana, enorme golejador, el cap de la resistència, com el batejà García Nieves. Seria el líder d’un Llevant en el fil d’aram. De Campuzano mai oblidaré els partits de nit. La gent que sopava entrepans tenia por que se li parara el mos amb alguna de les cavalcades del surdo geperut per la línia de calç. Sorgit de la pedrera, el Llevant era la seua vida, inclús després de deixar el futbol, quan se’l vea per grada central. Ens deixà fa cinc anys, als 62, després d’una vida turbulenta i difícil. Floro Garrido acabà malament amb el club. Calia tindre molta paciència per a ser del Llevant, però també per a cobrar del Llevant. Donava equilibri a l’equip, aportava temprança i marcà el gol d’aquella victòria en Castàlia, en una contra sobre la botzina, després d’un catenaccio de 90 minuts,
Poca broma amb aquell Castelló on jugaven Planelles, Ribes, Robert, Pulido o Racic. Acabaren campions… amb els mateixos punts que el quint classificat. L’acompanyaren a Primera el Cadis, que amargà la festa guanyant a l’Elx en el Nou Altabix –amb un empat haguera pujat–, i el Racing, després de véncer a un Llevant ja desnonat, en l’última jornada en el Sardinero.
L’aplegada de Cruyff, l’astre mundial que obrí totes les portades, disparà les emocions en Orriols. Poc podíem imaginar que allò desequilibraria un equip magnífic i l’economia del club, que viuria episodis de supervivència inversemblant durant els anys de plom, els 80 i part dels 90.
Per a eixe moment ja havíem perdut la innocència i sabíem que el Llevant era una addicció malsana.
Foto portada: El Llevant en Orriols. D’esquerra a dreta, dalt: Agustín, Barrie, Latorre, Lorant, Varo, Sierra; baix: Pousada, Garrido, Campuzano, Eulate i Óscar.
