Prenc café en el Cabanyal. Una dona de 75 anys s’acosta a una taula on raonen un home de 60 i una dona de 65. “No me crec que no hajau vist lo del Llevant. Anaren a la basílica, a la Diputació, a la Generalitat, a la font”. “I hi havia gent?”. “Que si hi havia gent?! Estava ple en totes bandes. Mai havia vist tanta gent del Llevant pel carrer. Molts jóvens. Xiques i xics. I tots en camisetes blaugrana!”. És una conversa real. Tan real com l’irrefrenable creixement social del Llevant que analitzà fa uns mesos José Luis García Nieves en el nostre llibre «1909» (Ontheroad, 2024).
I el creixement és sorprenent, la veritat. Com oblidar d’on venim? Les tres últimes temporades han sigut terribles: la històrica ratxa sense victòria i el descens, el menyspreu a Alessio Lisci, Eivissa i el penal de Villalibre en el 129’, la posterior campanya de Calleja-Miñambres, amb la marxa de Quico Catalán en paral·lel a l’emergència d’un deute colossal, i sense ni tan sols play-off d’ascens, l’arribada de Pepe Danvila i l’assumpció d’una situació financera dramàtica. Com és possible que un club així haja despertat un entusiasme d’esta magnitud, amb una afició, a més, clarament rejovenida?
[ © Mundo Levante ]
Cert és que més enllà del futbol, en els últims anys, hem viscut moments d’orgull: hem rescatat l’oficialitat de la Copa de 1937, hem recuperat la data fundacional del 6 de setembre de 1909 i hem sabut estar al costat del nostre poble en la gravíssima tragèdia de la Barrancà d’octubre de 2024. Per al 117 aniversari, repatriarem a José Ballester Gozalvo, que ja té un carrer enfront de la platja del Cabanyal. Vicent Iborra decidí tornar, de nou, després de guanyar un títol europeu, per a guiar a l’equip de la seua vida cap a l’ascens. Els xics de la Fundació són cada dia la nostra ensenya… Etcètera.
A banda d’estes qüestions puntuals, és un fet que els llevantins viuen la seua militància convençuts de formar part d’un sentiment col·lectiu de fondes arrels que traspassa el futbol. Durant dècades, pares i iaios han transmés a fills i nets que en este escut posa Llevant UD com podia posar “Caure i alçar-se”. En el futbol i en la vida. I eixa sensació de pertinença a un projecte singular i especial és molt poderosa, segurament unix més que els títols i les victòries.
L’ascens de 2025 és l’èxit coral d’una grada indestructible, moltes gotes d’aigua sobre el marbre que acaben per deixar mossa, un exèrcit de goles que sempre “cridaran el teu nom”: Llevant.
Així som. Ni millors ni pitjors que ningú.
[ Muntatge de LevanteEdits, narració de Carlos Ayats i fons musical de Xavier Copado Lliure ]
Afortunats, això sí, pel fet que el destí ens reservara un guió tan especial com el de Burgos. Quan s’ha vist un golàs així per a ascendir en el 96’, després d’anar perdent 2-1 en el 85’? Quan s’ha vist un clam com el de la parròquia granota en el Plantío? Estos futbolistes juguen per a que els escrivim. Són com els herois grecs, que sabien que les seues gestes traspassarien els segles.
[ Foto portada © La Liga ]
