Mestalla acollirà el derbi del cap i casal el divendres 21 per la nit, per capritx de Tebas i incapacitat dels dos clubs per a imposar trellat i exigir respecte. Feia tres anys que no es trobaven València CF i Llevant UD, després d’una intensa travessia granota per Segona, afortunadament breu… Cal donar les gràcies cada dia a Carlos Álvarez que així fora.
No hi hagué derbi valentí en Primera fins a l’any 63, però no fon ni de lluny el primer derbi valencià de la història, que es disputà en l’estadi Bardín el 29 de novembre de 1935. Aquell dia un gran Hèrcules FC s’imposà amb rotunditat als mestallistes per 2-0. Estos foren els onzes:
Hèrcules FC: Pérez; Orriols, Macià, Salvador, Rosalén, Salas, Mendizábal, Morera, Blázquez, Tatono i Aparicio.
València FC: Cano; Villagrá, Melenchón, Lelé, Conde, Iturraspe, Petreñas, Severiano Goiburu, Bertolí, Doménech i Vilanova.
Sí, FC, l’u i l’altre. Foot-ball Club, com la capçalera d’esta revista. Després de la Guerra ja s’envià aquella circular famosa en què es recomanava als clubs exercir de bons espanyols i desanglesitzar-se, ometent uns orígens indefugibles i passant la majoria de les societats a adoptar l’acrònim CF.
El primer gol d’un derbi valencià en Primera el marcà el tico Alejandro Morera, il·lusionant fitxatge de l’Hèrcules provinent del Barça. El segon el marcà l’enguerí Antoni Aparicio, que, amb la samarreta del Llevant FC, ja havia participat el curs anterior en l’eliminació del València FC, en la Copa de la República. Els llevantins tardarien uns anys a atényer l’objectiu d’aterrar en l’elit, encara que estigueren a punt d’aconseguir-ho per dos voltes en els primers anys 40 –amb el rebuf del gran equip que tenien abans de Guerra– i també en el 59, quan perderen la promoció d’ascens contra Las Palmas en l’Insular, amb un jugador menys per una lesió. Els altres equips valencians que xafaren el territori màgic de Primera foren el CD Castelló en 1941, el Deportiu Alcoià en el 44 i l’Elx CF en el 59. I el Vila-real CF, ja en l’any 1998, quasi en el segle XXI.
Quan el Llevant UD s’estrenà en Mestalla com a equip de Primera ja sabia què significava véncer allí en partit oficial, encara que mai ho ha fet en la lliga regular. Aquell dia de finals de setembre de 1963 jugaren:
València CF: Ñito, Arnal, Quincoces II, Piquer, Roberto Gil, Sastre, Suco, Cabello, Waldo, Sánchez Lage i Guillot.
Llevant UD: Beitia, Pedreño, Alustiza, Calpe, Vidal, Camarasa, Vall, Wanderley, Torrents, Julià i Pepín.
El germans Machado, Waldo y Wanderley, es feren una foto abans d’iniciar-se un partit dramàtic per als llevantins presents en Mestalla. Tants anys anhelant el derbi valentí en Primera i en el minut 3 Guillot ja gelà la sang granota, amb l’1-0. El València es posa 4-1 abans del descans i el Llevant maquillà el marcador en la segona: 5-3, amb hat-trick de Guillot, Suco i Gil pels de casa i Torrents, Wanderley i Camarasa, el capità, pels blaugranes.
Les aficions es reptaren per a la tornada en Vallejo, on el Llevant fon superior i guanyà 1-0, amb un golàs d’Ernesto Domínguez, u dels futbolistes amb més talent que s’ha enfundat l’elàstica llevantina, segons el gran Salva Regües. No hi ha, de fet, llegenda més falsa que aquella que cada any enlairen uns quants merengots indocumentats: “Volem al Llevant en Primera. Són sis punts segurs”. Mai ha succeït, en realitat.
Recuperem el derbi valentí, tres anys després. L’última visita a Mestalla del Llevant, per altra banda, amb Lisci en la banqueta, se saldà amb empat (1-1). Pepelu i Dani Gómez foren titulars i el gol el feu Óscar Duarte, ja en el tram final del partit, per a igualar el d’Hugo Duro. Quant al primer derbi valencià, no s’ha tornat a disputar des del 6 de febrer de 2011, quan els valentins venceren 2-0 als alacantins en l’estadi del carrer Suècia.
Foto portada: Domínguez. A la dreta, el massatgiste Torres i Ramon Balaguer.
