A finals del 1944, seguir el rastre de qualsevol nom lligat al vell València FC conduïa sempre al mateix lloc: presó, exili o cementeri. És un deute encara pendent en la història del club comptar sense eufemismes la quantitat de directius, futbolistes i periodistes que acabaren així. Tampoc foren pocs els jugadors que moriren per les tortures i pallisses patides durant el seu captiveri després de la guerra.
En vespres del 16 de desembre del 44, les brases d’aquell desastre començaven a ajuntar-se per a reviure una realitat arrancada d’arrel. El club, sotmès a pressions constants per a quedar baix el comandament de la Falange, vivia lliure finalment després que li fora retornada la gestió als seus socis legítims, alliberat de la tutela militar amb la marxa del general Buesa.
Encara que Luis Casanova —afiliat a la Dreta Regional— convertí el club en un refugi que donà manutenció a alguns represaliats i armà directives on s’integraven vells republicans com Laborde Boix o Adolfo Royo, fora del camp el teixit social era un descampat.
De les dos desenes de penyes dels anys trenta no en quedava cap. Els vells nuclis irradiadors —diaris, cafès, bars— havien desaparegut o havien sigut incautats per a servir de seus a l’aparell feixista. Les seccions esportives, dissoltes. Entre exiliats, morts, empresonats, inhabilitats o atemorits en aquell estat policial, quedava ben poc amb què construir.
En eixa radiografia de la desfeta, Gonzalo Medina no podia limitar-se a observar. Havia deixat escapar el 25 aniversari de la fundació del club, inhibir-se ara amb el d’Algirós no era una opció. Es va armar de valor, recorregué la ciutat a la recerca de coneguts disposats a fer un pas endavant i organitzà un acte senzill, anònim i singular que mereix mantindre’s en la memòria.
En aquell itinerari bategava el mateix gest que va presidir la fundació del club, arrossegar als indecisos mitjançant l’ímpetu contagiós del nostre Back. Cotanda? Present. Giménez-Cánovas? A punt. Leonarte? Sempre disposat, com Montes. Manolo Sala i el seu fill acudiren també a la crida, ells en qualitat de socis rasos. Ignoraven aleshores que, en temps de Julio de Miguel, Manolín arribaria a la vicepresidència i protagonitzaria el desplant a Franco en el besamans posterior a la Copa del 67. Aquell gest fou la resposta del fill a haver passat amb son pare per la presó al 39 i a vore com el règim els incautava tots els béns, deixant-los al carrer amb lo posat.
Només faltava el taulell ceràmic amb la inscripció i el valent disposat a pujar a les altures per a col·locar-lo. Tot sufragat pel de sempre. El mateix que alçà Algirós i que, vint-i-cinc anys després, contemplava aquell solar desfet, ple d’enderrocs i ruïnes, en pitjors condicions que al 1919. Res frenà, així i tot, la reunió de vells socis, amics i companys per a fixar sobre la tàpia del quarter —la mateixa sobre la qual descansava la tribuna que alçà Vicente Ferré— la inscripció que unia un doble homenatge, al camp i a la mateixa fundació del club: «1919-1944 Camp d’Algirós, del Valencia C. de F. Homenatge dels antics socis. XXV aniversari».
La imatge d’aquella vesprada els mostra amb roba apedaçada per la necessitat i rostres marcats per la fam. No hi ha somriures, només gestos rígids i poses tenses. No donaven ni per a completar dos equips, però bastaven per a deixar sobre aquella polseguera la impressió que, malgrat les dificultats, calia recuperar la senda perduda. En eixe gest mínim resideix la importància de l’acte, ja que poc després desembocaria en la creació de la Penya Deportiva Valencianista, la primera des de la República. La que concentrà les aspiracions de Medina per reviure els dies del Torino i que, des del bar Trocadero, actuà com a lobby, contenidor cultural, refugi momentani per als assenyalats e impuls per a reactivar la vida social d’una entitat reduïda a lo essencial.
De la placa ceràmica costejada amb els pocs duros que Gonzalo Medina pogué reunir no se sap ni el destí ni quant de temps va quedar allà penjada. Només queda un primer pla pres per Cabrelles Sigüenza com a testimoni de l’acte que aquell 16 de desembre del 1944 reuní, de nou, al ja prohibit Valencia Foot-ball Club.
Foto de portada: Postal del València FC, campió de Llevant (1922-23) © Arxiu de José Ricardo March
