A causa de les turbulències dels temps, la majoria dels nostres fundadors —malgrat viure fins ben entrats els anys setanta, o fins al 1982 com Milego— a penes tingueren ocasió de testimoniar en primera persona el singular naixement del club. Ni tan sols la vocació de cronistes que diversos d’ells cultivaren va servir per a esmenar, a posteriori, eixe buit en el relat històric.
No obstant això, les cròniques de Gonzalo Medina a La Correspondencia de Valencia, animades pels seus costumistes atacs contra els rivals locals, ens oferixen un relat quasi fulletinesc de la gènesi de l’entitat. Ja a principis del 1919, el nostre Back disseccionava les corregudes d’aquell grup de jóvens que sacsejà l’ambient esportiu buscant els suports necessaris per a fundar un club capaç de «situar al foot-ball valencià en el lloc que li correspon».
Eixes ambicions trobaren resistències igualment formidables entre el veïnat, estratagemes que Medina anotà amb cura al seu quadern i a les quals respondria amb tenacitat als nadals del 1919. Fou quan el València eliminà al Gimnàstic —després d’un penal per mans dins de l’àrea— en la semifinal de la Copa València, el torneig eliminatori que complementava el campionat valencià en el calendari.
El més destacable d’aquell episodi és que, esperonat pel primer triomf de pes sobre el seu principal enemic, el pròcer no sols aprofità per a passar comptes pendents contra el Gimnàstic i Diario de Valencia, sinó que, en un excés d’entusiasme, confongué la semifinal amb la final. Aixina que Medina proclamà campió al València molt abans que es disputara el partit definitiu —a principis del 1920, després de la conclusió del Campionat de Llevant—, on finalment es guanyà al Llevant FC per 3-1. Este meravellós lapsus ens regalà unes línies addicionals als escrits que, des d’inicis del 1919, detallen els primers passos del club.
És precisament en eixe «Himne a la victòria» —un text carregat de lloances als seus i retrets als granotes— on Medina va afegir un revelador paràgraf final, deixant-nos amb ell l’únic testimoni en primera persona d’un fundador sobre l’elecció del nom per al nou club:
«No tenia res d’estrany este triomf, amb l’avanç valencianista que ja ens va dominant, no haguera tingut gràcia que la Copa València se l’emportara un altre equip que no fora del mateix nom, i ara, més; en constituir-se este Club es pensà molt bé en la col·locació del nom, i com quasi tots els components són de la nostra terra, per majoria se li posà ‘Valencia’, que, al cap i a la fi, és l’única mare que per tots els mitjans devem enaltir […]. Ara als equipiers del ‘Valencia’, o millor dit, valencians, a no adormir-se en els llorers i procurar per a València tots o quasi tots els triomfs que es puguen, ja que per este mitjà, a més de l’agraïment dels seus consocis, tindran el dels valencianistes i vertaders amants d’esta tan volguda terra».
Quasi res. Com a colofó després de la final guanyada a l’equip del Cabanyal, el mateix Medina ens explica l’origen d’esta Copa, creada, segons el seu relat, al 1917, amb el Sagunt com a primer campió. El València FC es convertia aixina en el tercer posseïdor del títol després de succeir al club del Patronat al palmarés. Una Copa que tindria un llarg i sucós recorregut a la dècada dels vint, canviant inclús la seua denominació quan Perico Alzaga va patrocinar l’elaboració del trofeu físic. Sent baix eixe nom on trobem un nou encontre amb el Gimnàstic, esta volta a la final, deixant-nos altre delirant altercat pels carrers de la ciutat que resulta definitori de la identitat i el caràcter fundacional del València Foot-Ball Club. Però eixa història la contarem altre dia.
Foto de portada: Detall de la primera plana del número 12 de la revista Sports (25/12/1923).
