1943 ho tenia tot per a ser un any gloriós per al València CF. En els dos anys anteriors havia guanyat la seua primera Copa i la seua primera Lliga, reunint els millors jugadors de la seua època i dotant-los d’un nivell físic impropi del futbol de postguerra. Però la marxa de Moncho Encinas va obrir un forat en aquells feliços anys quaranta. Se’n va anar, desgastat per no poder traure més rendiment d’un onze els pilars del qual ja rondaven la trentena, abandonant així el seu millor projecte.
Davant el nerviosisme instal·lat en les tertúlies de cafè, el València va decidir entregar les regnes del campió a Rino. Leopoldo Costa venia de sorprendre amb l’Amateur, campió d’un torneig que va dominar golejant gairebé tots els rivals. La seua designació també responia a la necessitat de donar un respir a una plantilla ja queixosa de l’exigència física imposada per Encinas i Balsa. Però lluny de ser rebut amb els braços oberts, Rino es va passar tot l’estiu col·leccionant queixes. El seu perfil formatiu no va convèncer ningú.
El camp es va encarregar de desmentir-los. Aquell torrent ofensiu va començar el campionat amenaçant amb revalidar el títol. Però com l’any estava cridat a ser especial, tot es va desbaratar ben prompte. Entre les acusacions de ser un equip de vells i les peculiaritats del futbol d’aquella època, el València va iniciar la primavera com a líder i la va acabar al nové lloc. Era el preu de la fama. Els tripijocs polítics entre les potències de l’eix van portar a una Federació controlada per militars a emprendre una gira per Berlín i Milà. Com no existien parons, el València es va veure obligat a cedir cinc de les seues estrelles. Cinc setmanes d’absència, a les quals s’afegí una plaga de lesions que va impedir repetir alineació en tota la segona volta.
Almenys la gran actuació valencianista a San Siro va despertar interès a Itàlia. La Roma, líder del seu campionat, va contactar amb el club per a organitzar una visita després de la temporada. El VCF ho va veure com una oportunitat per a fer caixa en temps de necessitat i fitxes creixents. Però demanava massa. La Roma oferia massa poc. I quedava el detall d’una Itàlia en col·lapse després de les seues derrotes militars. Finalment, la gira no es va fer.
De regal, aquell buit va permetre disputar al Metropolitano el primer partit nocturn amb llum artificial: un duel trampa entre l’Atlético Aviación i el València. Mundo es va destapar amb el desig públic de fitxar pels matalassers i beneficiar-se de les prebendes de l’equip de l’exèrcit, obligant els merengots a exercir el dret de retenció.
Aquella inestabilitat només va ser el preludi d’un nou lustre d’èxits. Liquidada l’aventura de Rino, Cubells va ser cridat d’urgència per a alçar el vol a una Copa on s’arribà a semifinals. Aquell rearmament apoteòsic, amb Cubells i Balsa dirigint les eliminatòries, va deixar una certesa a Colina: el Cucala havia de ser el nou entrenador.
