Estos noms segurament et resulten completament desconeguts. No és d’estranyar. La història oficial del València CF s’ha construït, sovint, com un formatge gruyère. Però malgrat la insistència a repetir que el club no va tindre entrenador fins al 1923 —i de recalcar que, a més, va ser professional, distinció de rang que només es fa ací—, la realitat és una altra ben diferent. Abans de l’arribada de Fivébr ja van existir almenys dos preparadors que van estar instruint als xics del Torino.
I no és que el seu llegat fora insignificant, encara que sí breus les seues estades. Ja que al tractar-se de jugadors en actiu que vestien altres colors, les seues lliçons no podien estendre’s massa en el temps. Havien d’aprofitar els buits entre campionats.
El primer d’ells, Armet “Kinké”, va tindre el paper més ingrat, ja que va aterrar a un futbol primitiu, refundat després d’anys de clandestinitat i despropòsits que havien assolat l’esport local. Però no va ser debades. A l’estiu del 1920 va haver de modelar a un grup moll però amb talent, i a més, en un d’eixos partits d’entrenament que organitzava per a posar en pràctica els coneixements aportats, va aconseguir convèncer a l’entitat de que si volien aspirar a coses serioses havien de comptar amb jugadors com Peral, aquella vesprada enrolat al Regente i uns dies després a les files valencianistes en el 10-0 del València FC al Gimnàstic FC que va tancar el mes d’agost d’aquell any.
Dites jornades davall la direcció d’un tècnic que proposava un futbol combinatiu i que presumia d’un vast repertori per a adaptar-se a qualsevol circumstància van donar com a resultat un conjunt embalat que va iniciar la temporada guanyant la Copa València i la va tancar alçant el campionat local.
Encara que este no compte en el seu historial, en ser-li arrabassat mitjançant l’estranya desqualificació que va patir l’entitat, producte dels tripijocs federatius promoguts per Amador Sanchis. Malgrat el revés, Kinké va tornar al final d’aquell vendaval que es va emportar per davant, entre altres, a Milego. I enfilat en l’onze blanc-i-negre va aconseguir golejar el campió llevantí vigent, el Llevant FC (de Múrcia), al seu successor, l’Espanya FC, i a l’etern rival, el Gimnàstic, abans de tornar a Sevilla per a jugar les semifinals coperes.
La desqualificació, no obstant això, va sumir al club a una crisi que va fer que es perdera tot lo guanyat fins llavors. En eixa preocupació per tornar als anys foscos amb el València sent golejat per modestos clubs de la segona divisió catalana, es va obrir la porta d’entrada a Agustín Sancho.
Este internacional absolut i estrela del Barça de principis de segle XX, ja havia demostrat al nou CD Castelló les seues habilitats al capdavant d’equips emergents. Aquella transformació dels orelluts va ser la que es va voler aplicar al conjunt d’Algirós quan el cridaren per a preparar el campionat, e inculcar aquella famosa jugada de córner que tants punts li va donar a un equip que faria ple de victòries —cantant l’alirón a casa del Gimnàstic amb un fabulós 4-6— per a alçar-se amb el doble entorxat de la 22/23.
En eixe èxit, Sancho no sols va dirigir l’equip en l’estrena dels duels internacionals per a traure València de l’ostracisme i deixar patent a quin nivell podia aplegar el nou Fé-Cé, sinó que es va posar en les seues mans el debut de l’equip a la Copa. Una concentració a Burjassot la setmana prèvia va solidificar l’1-0 davant l’Sporting i el bon paper a una eliminatòria on només la violència arbitral va poder apartar al València de la següent fase.
Va deixar tan bon sabor de boca, que Sancho tornaria a agafar les regnes després d’allò, sent el culpable d’instal·lar entre els directius la necessitat de fer fixa la figura de l’entrenador. Amb eixa premissa, Agustín va continuar treballant encara que es donara a publicitat que un vell jugador de l’Sparta arribaria al maig per a fer-se càrrec de la banqueta.
Així fou com l’artífex del Lleó de Mestalla li va deixar una bona base a un Fivébr que va haver de suportar un vestuari que no el va rebre molt bé en els seus primers mesos i que, damunt, l’èxit i la popularitat del txec van fer que un mal treball historiogràfic acabara esborrant a Kinké i Sancho d’una llista d’entrenadors en la qual mereixen figurar.
